DRETS, ARTISTES I BARRUTS

Sovint es confon el dret de tothom a accedir a la cultura amb la barra, el negociet disfressat de reivindicació i el menyspreu per la creativitat i el treball dels altres. Una cosa és acusar una indústria i unes entitats de gestió que no se saben adaptar a un nou model de gestió o que en determinades ocasions abusen de les lleis i del públic, i una altra de ben diferent enfonsar una obra (literària, cinematogràfica, musical) pujant-la a la xarxa generosament fins i tot abans que hagi arribat al públic i arruïnant qui hi ha invertit temps, talent i diners. Suposo que no és difícil d'entendre que no és el mateix copiar o baixar-se 'El gabinet del doctor Caligari' que posar a l'abast de tothom l'última estrena cinematogràfica, encara que no es faci amb ànim de lucre. No fa pas tants anys es considerava de mala educació explicar el final d'una pel·lícula; ara, però, hi ha qui es creu legitimat a explicar-la sencera sense cap permís ni cap dret i sense acceptar cap responsabilitat. A més, determinats sectors consideren que un artista no té dret a cobrar per la reproducció de la seva obra perquè ho diuen ells, que estan per sobre dels tribunals i del bé i el mal. ¿Que protesten per les patents dels avenços dels seus cotxes?, no, ni les fabriquen perquè no en saben. ¿Tenen nassos per vendre una beguda fabricada per ells amb la marca "Coca-Cola"?, tampoc, perquè saben que els cauria el pèl i una multa d'aquí t'espero.

Sobre aquest menyspreu cap als autors i la relativització de què és o deixa de ser l'art tracta l'article publicat al Diari Ara el passat 10 de febrer que reprodueixo a continuació amb el permís del seu autor, Ferran Sáez Mateu, un assagista brillant, filòsof, catedràtic, músic, erudit i, sobretot, un rar exemplar d'home inquiet, irònic i bon vivant que sembla un enviat de Montaigne a aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissenyada pàtria.

'Ceci n'est pas un article'


FERRAN SÁEZ


Suposo que recorden la punyent paradoxa d'aquell quadre de René Magritte on hi ha dibuixada, d'una manera ben realista, una pipa i a sota hi diu Ceci n'est pas une pipe (això no és una pipa). I, efectivament, allò no és una pipa: és un quadre. Segons alguns, això que vostè està llegint en aquests moments tampoc no és un article. No, ells l'anomenen d'una altra manera. Fan servir termes tan extraordinàriament evanescents com "la cultura", "els continguts", "la informació", etc. Per tant, ja ho veuen, això no és ben bé un article meu publicat al diari ARA, sinó una d'aquestes coses tan genèriques que acabem d'esmentar.

Tot plegat té conseqüències, i no són precisament trivials. Si això és un article original que, a més, ha estat editat, processat i revisat per professionals del ram, vol dir que té un preu objectiu i està subjecte a unes determinades normes legals. Si, en canvi, se l'avalua com un àtom inconcret de "la cultura", "els continguts", "la informació", etcètera, és només un conjunt de bits que poden ser copiats, manipulats o traduïts pel primer que sigui capaç de fer un copy/paste (hi ha simis que saben fer coses més complicades que això, dit sigui de passada). Heus aquí un possible plantejament del dilema. A mi em sembla que, vist només des d'aquesta perspectiva, hi ha una cosa que no queda prou destacada -la figura de l'autor, el paper del creador- i una altra que se sobredimensiona acomodatíciament -el canvi tecnològic, en aquest cas relacionat amb la digitalització.

Quan jo era jove, a començaments dels anys vuitanta, hi havia gent que feia dinerets copiant els vinils en cassets i venent-les pel carrer. El mateix va passar amb el VHS al nivell de la imatge, o amb les fotocopiadores i els llibres. Hi ha, però, dues diferències fonamentals entre allò i el que està passant avui dia. Primer: la còpia era, sense excepcions, manifestament pitjor que l'original. Segon: els delinqüents que es guanyaven la vida fent còpies il·legals no et deixaven anar aquests rotllos de la democratització de la cultura, l'accés als continguts, la gratuïtat de la informació i tota aquesta escolàstica a mig camí entre la retòrica hippy i la dels trilers de la Rambla.

És veritat que la qüestió tecnològica -la digitalització- és important, però és clar que el que ha acabat marcant un canvi substancial entre tots dos contextos històrics ha estat l'ús d'un determinat discurs que, per raons terminològiques, sona vagament progressista. En tot cas, hi ha una manera ben nítida de plantejar el problema: distingir entre productors i consumidors, tal com passa en el món dels electrodomèstics, els llegums, els helicòpters o el peix congelat. Hi ha gent que dissenya una rentadora, n'hi ha uns altres que la fan, encara n'hi ha uns altres que la distribueixen i nosaltres, finalment, ens podem rentar la roba.

Doncs bé, encara que sembli estrany, passa el mateix amb els llibres i els articles, les lletres de les cançons i les partitures, les pel·lícules i les fotografies. No tothom té el talent per imaginar una trama narrativa suggeridora ni la paciència per transformar-la en una bona novel·la, o en una pel·lícula. Això és el que fa que tingui un valor, mentre que, en canvi, el producte sonor derivat de taral·lejar una cançó a la dutxa o escriure una llista de la compra no en tingui cap. En un cas hi ha un procés de creació i de producció, i en l'altre no.

Tot això té més a veure amb la consideració o desconsideració cap a l'autor que no pas amb la digitalització: al segle XVIII, Johann Sebastian Bach no feia res per "la cultura", "els continguts" o "la informació". No, amics meus: cobrava per cada cantata, trinco-trinco. I el mateix passava amb els pintors, els escultors o els autors de llibrets d'òpera. En tot cas, Bach o Vermeer es consideraven a si mateixos artesans, mentre que els actuals DJ o els grafiters creuen que són artistes. D'alguna manera, el declivi de l'autor està relacionat amb les últimes conseqüències d'aquesta confusió risible.