No recordo d'on vaig treure aquesta foto. La vaig guardar perquè aquest home em recorda força l'Enric Arredondo, un actor excepcional i un company de veritat.
Tenia una qualitat afegida que no sol ser tolerada, no era hipòcrita. Sovint callava, però si havia de deixar anar alguna veritat, per incòmoda que resultés, no se n'estava. Sense crits, sense faltar. Bé, de vegades s'exaltava.
Enyoro sentir la seva veu velada i disfrutar la seva ironia. Estimava la vida i ho proclamava. També era murri i selectiu a l'hora de donar la mà. Em sap molt greu no poder tornar-lo a veure ni sentir l'emoció immensa que transmetia com a actor.
Veient aquesta fotografia me l'he imaginat fent una entremaliadura, simulant que no és entre nosaltres mentre es passeja per Jerusalem. M'he demanat qui deu ser l'home de l'autobús, com deu haver estat la seva vida, què fa, en què s' assembla a l'Enric.
És curiós com la visió d'un estrany t'apropa a algú que trobes a faltar. Els dobles, els reflexos, els miratges...
De tota manera, la fotografia sense retallar és així.
Si fos l'Arredondo segurament estaria contemplant la noia rossa.
