Recordant l'Enric Arredondo

No recordo d'on vaig treure aquesta foto. La vaig guardar perquè aquest home em recorda força l'Enric Arredondo, un actor excepcional i un company de veritat.

Tenia una qualitat afegida que no sol ser tolerada, no era hipòcrita. Sovint callava, però si havia de deixar anar alguna veritat, per incòmoda que resultés, no se n'estava. Sense crits, sense faltar. Bé, de vegades s'exaltava.

Enyoro sentir la seva veu velada i disfrutar la seva ironia. Estimava la vida i ho proclamava. També era murri i selectiu a l'hora de donar la mà. Em sap molt greu no poder tornar-lo a veure ni sentir l'emoció immensa que transmetia com a actor.

Veient aquesta fotografia me l'he imaginat fent una entremaliadura, simulant que no és entre nosaltres mentre es passeja per Jerusalem. M'he demanat qui deu ser l'home de l'autobús, com deu haver estat la seva vida, què fa, en què s' assembla a l'Enric.

És curiós com la visió d'un estrany t'apropa a algú que trobes a faltar. Els dobles, els reflexos, els miratges...    

De tota manera, la fotografia sense retallar és així.

Si fos l'Arredondo segurament estaria contemplant la noia rossa.

UN ART

Thomas Alva Edison, el pirata de les patents, va vampiritzar diversos invents aliens i els va fer adaptar i millorar en el seu laboratori pels seus tècnics amb la finalitat d'apropiar-se'ls. Un dels més importants va ser el kinetoscopi, projector patentat l'any 1891 que permetia el pas d'una pel·lícula de menys de 20 metres que l'espectador podia veure a través d'una pantalla d'augment i que es repetia una i una altra vegada fins que la màquina s'aturava. El visionat era individual i funcionava introduint-hi una moneda. Es tractava, doncs, d'una atracció de fira o de saló.

Els germans Lumière eren fills d'un dels primers fotògrafs professionals d'Europa; van treballar durant molts anys amb el seu pare i van experimentar sense rendir-se fins aconseguir un dels somnis més antics de l'home : captar i exhibir imatges en moviment. L'any 1894 els Lumière van enllestir i patentar el cinematògraf, un giny que servia alhora com a càmera i com a projector. El cinematògraf permetia el muntatge de pel·lícules de més durada i, sobretot, el seu visionat públic. Aquesta va ser la gran diferència entre Edison i els Lumière : el primer oferia una curiositat; els altres, un espectacle públic.

Els Lumière, passats els anys, van deixar de fer cinema. Pensaven que tot i que guanyaven uns diners amb les entrades allò no valia gaire la pena. Eren rics i no van adonar-se de les possibilitats comercials i, encara menys, de les artístiques. De les comercials en va treure tant de suc com va poder Edison, que va emprendre una guerra de patents i va copiar i piratejar tot el que va poder. De les possibilitats artístiques se'n va adonar Méliès.

El cinema en un segle i escaig ha servit per entretenir, per il·lustrar, per mentir, per denunciar, per experimentar, per encisar, per sorprendre, per emocionar, per fer somniar,... Alguns, quan va néixer, el veien com un vici solitari, però era un art. 

DRETS, ARTISTES I BARRUTS

Sovint es confon el dret de tothom a accedir a la cultura amb la barra, el negociet disfressat de reivindicació i el menyspreu per la creativitat i el treball dels altres. Una cosa és acusar una indústria i unes entitats de gestió que no se saben adaptar a un nou model de gestió o que en determinades ocasions abusen de les lleis i del públic, i una altra de ben diferent enfonsar una obra (literària, cinematogràfica, musical) pujant-la a la xarxa generosament fins i tot abans que hagi arribat al públic i arruïnant qui hi ha invertit temps, talent i diners. Suposo que no és difícil d'entendre que no és el mateix copiar o baixar-se 'El gabinet del doctor Caligari' que posar a l'abast de tothom l'última estrena cinematogràfica, encara que no es faci amb ànim de lucre. No fa pas tants anys es considerava de mala educació explicar el final d'una pel·lícula; ara, però, hi ha qui es creu legitimat a explicar-la sencera sense cap permís ni cap dret i sense acceptar cap responsabilitat. A més, determinats sectors consideren que un artista no té dret a cobrar per la reproducció de la seva obra perquè ho diuen ells, que estan per sobre dels tribunals i del bé i el mal. ¿Que protesten per les patents dels avenços dels seus cotxes?, no, ni les fabriquen perquè no en saben. ¿Tenen nassos per vendre una beguda fabricada per ells amb la marca "Coca-Cola"?, tampoc, perquè saben que els cauria el pèl i una multa d'aquí t'espero.

Sobre aquest menyspreu cap als autors i la relativització de què és o deixa de ser l'art tracta l'article publicat al Diari Ara el passat 10 de febrer que reprodueixo a continuació amb el permís del seu autor, Ferran Sáez Mateu, un assagista brillant, filòsof, catedràtic, músic, erudit i, sobretot, un rar exemplar d'home inquiet, irònic i bon vivant que sembla un enviat de Montaigne a aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissenyada pàtria.

'Ceci n'est pas un article'


FERRAN SÁEZ


Suposo que recorden la punyent paradoxa d'aquell quadre de René Magritte on hi ha dibuixada, d'una manera ben realista, una pipa i a sota hi diu Ceci n'est pas une pipe (això no és una pipa). I, efectivament, allò no és una pipa: és un quadre. Segons alguns, això que vostè està llegint en aquests moments tampoc no és un article. No, ells l'anomenen d'una altra manera. Fan servir termes tan extraordinàriament evanescents com "la cultura", "els continguts", "la informació", etc. Per tant, ja ho veuen, això no és ben bé un article meu publicat al diari ARA, sinó una d'aquestes coses tan genèriques que acabem d'esmentar.

Tot plegat té conseqüències, i no són precisament trivials. Si això és un article original que, a més, ha estat editat, processat i revisat per professionals del ram, vol dir que té un preu objectiu i està subjecte a unes determinades normes legals. Si, en canvi, se l'avalua com un àtom inconcret de "la cultura", "els continguts", "la informació", etcètera, és només un conjunt de bits que poden ser copiats, manipulats o traduïts pel primer que sigui capaç de fer un copy/paste (hi ha simis que saben fer coses més complicades que això, dit sigui de passada). Heus aquí un possible plantejament del dilema. A mi em sembla que, vist només des d'aquesta perspectiva, hi ha una cosa que no queda prou destacada -la figura de l'autor, el paper del creador- i una altra que se sobredimensiona acomodatíciament -el canvi tecnològic, en aquest cas relacionat amb la digitalització.

Quan jo era jove, a començaments dels anys vuitanta, hi havia gent que feia dinerets copiant els vinils en cassets i venent-les pel carrer. El mateix va passar amb el VHS al nivell de la imatge, o amb les fotocopiadores i els llibres. Hi ha, però, dues diferències fonamentals entre allò i el que està passant avui dia. Primer: la còpia era, sense excepcions, manifestament pitjor que l'original. Segon: els delinqüents que es guanyaven la vida fent còpies il·legals no et deixaven anar aquests rotllos de la democratització de la cultura, l'accés als continguts, la gratuïtat de la informació i tota aquesta escolàstica a mig camí entre la retòrica hippy i la dels trilers de la Rambla.

És veritat que la qüestió tecnològica -la digitalització- és important, però és clar que el que ha acabat marcant un canvi substancial entre tots dos contextos històrics ha estat l'ús d'un determinat discurs que, per raons terminològiques, sona vagament progressista. En tot cas, hi ha una manera ben nítida de plantejar el problema: distingir entre productors i consumidors, tal com passa en el món dels electrodomèstics, els llegums, els helicòpters o el peix congelat. Hi ha gent que dissenya una rentadora, n'hi ha uns altres que la fan, encara n'hi ha uns altres que la distribueixen i nosaltres, finalment, ens podem rentar la roba.

Doncs bé, encara que sembli estrany, passa el mateix amb els llibres i els articles, les lletres de les cançons i les partitures, les pel·lícules i les fotografies. No tothom té el talent per imaginar una trama narrativa suggeridora ni la paciència per transformar-la en una bona novel·la, o en una pel·lícula. Això és el que fa que tingui un valor, mentre que, en canvi, el producte sonor derivat de taral·lejar una cançó a la dutxa o escriure una llista de la compra no en tingui cap. En un cas hi ha un procés de creació i de producció, i en l'altre no.

Tot això té més a veure amb la consideració o desconsideració cap a l'autor que no pas amb la digitalització: al segle XVIII, Johann Sebastian Bach no feia res per "la cultura", "els continguts" o "la informació". No, amics meus: cobrava per cada cantata, trinco-trinco. I el mateix passava amb els pintors, els escultors o els autors de llibrets d'òpera. En tot cas, Bach o Vermeer es consideraven a si mateixos artesans, mentre que els actuals DJ o els grafiters creuen que són artistes. D'alguna manera, el declivi de l'autor està relacionat amb les últimes conseqüències d'aquesta confusió risible.

ELS CARAMELS DE MÉLIÈS

Aquest venedor de joguines i llaminadures és Georges Méliès. Quan tothom pensava que el cinema seria un negoci passatger, que no passaria de ser un entreteniment de barraca de fira, Méliès va convertir-lo en un art. Va inventar la ficció cinematogràfica, la sèrie, la recreació de fets reals, la ciència-ficció, els efectes especials; va introduir la màgia i la poesia, va ser el primer guionista i el primer director. Va divertir, va meravellar, va fer somniar. Va salvar de la ruïna aquells que ja no sabien què fer amb les seves càmeres i el seu cel·luloide i els va fer rics.

Passat el temps, quan el cinema ja s'havia convertit en una indústria, el van marginar i el van oblidar. Vell i ensorrat en la misèria va coincidir amb una actriu ja retirada que havia treballat amb ell vint anys enrere, Jeanne d'Alcy. Jeanne, que tenia un petit quiosc de joguines i caramels a l'estació de Montparnasse, el va ajudar i passat el temps es van casar. I així, va anar tirant en bona companyia darrere el taulell d'aquell quiosc entre 1925 i 1931, quan per casualitat va ser reconegut per un admirador. Els surrealistes el van reivindicar, va sortir de l'ostracisme i va rebre la Legió d'Honor. No va tornar a fer cinema.

Hi penso sovint en Méliès, però aquests dies m'hi ha fet pensar una afirmació que la ministra González Sinde va deixar anar en un article d'opinió molt comentat.

“fue la piratería, tan frecuente en el cine mudo (otro salto tecnológico), la que acabó con cineastas innovadores como Méliès”.

Confondre l'actual polèmica sobre les descàrregues individuals amb les pràctiques mafioses que van acabar amb el cinema de Méliès és greu. El principal causant de la ruïna de Méliès va ser Thomas Alva Edison, que va passar-se anys plagiant-lo i distribuint còpies pirata del seu meravellós Viatge a la Lluna. Méliès va posar-li un plet, però Edison disposava d'una fortuna, una legió d'advocats i moltes influències. Era una aposta per fer desaparèixer del mapa creatiu Méliès i molts altres productors artesanals. Edison havia iniciat feia anys una guerra de patents per fer-se amb tota la indústria cinematogràfica adduint que el sistema de perforació del cel·luloide era una patent seva. L'art, la creativitat i la justícia van quedar al marge.

Méliès l'any 1899 va portar al cinema l'afer Dreyfus. Ho va fer en onze capítols de deu minuts. Era la primera reconstrucció ficcionada d'uns fets reals, rodats a mesura que es desenvolupaven. Georges Méliès sempre va defensar Dreyfus. Edison va ser el promotor de la cadira elèctrica.

Hi ha botxins de somnis i hi ha venedors de caramels. Confondre'ls és imperdonable, siguis ministre o siguis un humil guionista en atur.  

EL GAT DE JERUSALEM

Els companys de l'Associació de Guionistes m'han convidat a omplir un formulari amb el meu currículum. Són molt amables i força pacients amb mi. Fins ara m'hi havia resistit. Però per què no? Em demanen si tinc un blog personal. No, encara que no hi tinc res en contra. De fet, de tant en tant podria servir-me per opinar sobre algun tema o per exposar-hi alguna inquietud o alguna parida.

Fet, ja he obert el blog. I ara, què? No sé per on començar. No es tracta de timidesa ni m'espanta quedar malament amb ningú. En absolut. El cas és que em sento com aquest gat de Jerusalem, tan aprop dels que resen al Kotel, i dels curiosos, els passavolants, els indiferents,... Potser, a la seva manera, també es diu que no sap ben bé què hi fa allà i que tot és tan complicat!